Qui diu que la poesia no agrada a les noves generacions? Avui us oferim una entrevista amb l’Aaron de Balmar (Sant Cugat del Vallès, 22 de desembre del 2001), un jove poeta que col·labora com a crític literari al Diari Més de Tarragona, que dirigeix i presenta el programa El Cafè Literari de RTV El Vendrell, i que va publicar l’any 2025 els seus dos primers llibres de poesia, d’una gran qualitat, titulats Metzina legal i Un arc de colors vius nimba el seu cap, amb què ens demostra que el futur de la producció poètica en llengua catalana és assegurat.
1.- La poesia és potser el gènere literari en què l’escriptor pot mostrar més el seu interior, els seus sentiments. Què t’aporta a tu la poesia com a persona?
Primerament, gràcies per entrevistar-me. La poesia és el meu estil de vida. Des de petit que escric, perquè és com millor m’expresso. I la poesia sempre m’ha acompanyat. De fet, és gràcies a la meva mare, que em va introduir en la poesia amb cinc anys, d’una manera amena, inventant-nos cançons tot anant cap a l’escola, i posteriorment amb la lectura dels primers llibres de poesia com són dues antologies de dos clàssics catalans, Josep Carner i Pere Quart, quan tot just acabo de fer els tretze, que començo a escriure’n. Al principi, sense mètrica, però sí amb rima. I, finalment, amb mètrica. Al principi, considerava que la mètrica encotillava, i per això la vaig odiar, a l’inici, però vaig aprendre i ara és un joc, per a mi, intentar que la mètrica, en els poemes, encaixi, i dir el què vull dir en un poema, però amb mètrica i rima incloses. Però sempre he escrit poesia, perquè és un gènere que, com molt bé dius, l’escriptor pot mostrar més el seu interior, els seus sentiments i, al capdavall, l’escriptura i la lectura de poesia és quelcom que ho definiria com a catàrtic. Pots estar de mal humor, estar trist o sentir-te sol, que escrivint un poema per plasmar el què sents, pots canviar el teu estat d’ànim i sentir-te reconfortat per dins.
2.- En alguns dels teus poemes parles directament d’algun poeta, com ara Mossèn Cinto Verdaguer. Quines han estat les teves influències, nacionals o estrangeres, a l’hora d’escriure les teves creacions poètiques?
Com acabo d’esmentar abans, al principi Josep Carner. Però pels 18 anys, els meus padrins em regalen Canigó, de Jacint Verdaguer, i després, el 2021, a l’assignatura de Romanticisme i Renaixença, del grau de Filologia Catalana, que va impartir el Dr. Josep Maria Domingo, potser el professor que més m’ha marcat en general, per la seva manera de ser amb els alumnes, de ser com a persona, i d’ensenyar, aprofito per llegir-me L’Atlàntida i Primavera. Dues lectures que, si amb Canigó m’enamoro de Verdaguer, literàriament parlant, m’acaben de corprendre del seu estil i de la seva figura, tant pel que va ser, com pel que va significar per a la nostra literatura i la nostra societat, en aquell moment. Però altres autors nacionals que hagi llegit i que podria recomanar-vos són Feliu Formosa, Lluís Calvo, Jordi Llavina, Jaume Coll Mariné, Enric Casasses, Miquel Desclot, Ausiàs March, J. V. Foix, en català, Mario G. Obrero, en castellà, i Philip Larkin o Lawrence Farlinghetti, en anglès. Però sobretot, encara que n’he llegit, d’estrangers, he llegit nacionals, sempre. Perquè deia Joan Margarit que la poesia només es pot escriure des de la llengua materna i, com que també, per dominar l’ars poetica, has de llegir molt, primer, i molt variat, per això he llegit, sobretot, poetes en català.
3.- Quines són les teves fonts d’inspiració en escriure? Vivències personals? De persones del teu entorn? Del context social que vivim?
Diria que la major part de producció poètica, d’uns anys ençà, ha estat anant en bicicleta, a l’estiu, pel passeig marítim de Vilanova i la Geltrú al Roc de Sant Gaietà (Roda de Berà), tot copsant el mar i coneixent gent amb qui he conversat. Tot poeta escriu sobre vivències personals, i tot poeta també escriu, majoritàriament, del context social que ha viscut. Perquè, al capdavall, com dèiem abans, és a través de la poesia que et pots alliberar, com a persona, i potser per això, als instituts i les escoles no s’ensenya poesia, com s’hauria d’ensenyar, perquè als governs no els interessa que la gent s’alliberi i, per tant, escriure poesia, de per si, ja és un estil de vida subversiu.
4.- Has ressuscitat l’ASSOCIACIÓ SOCIETAT LITERÀRIA AMICS DE LA POESIA, una entitat que fou fundada pel gran poeta noucentista Josep Carner i Puig-Oriol fa una mica més d’un segle. Per quin motiu i quines són les vostres activitats?
Cert. És un dels projectes que he emprès, i el veig a llarg termini. Tot va ser, de nou, gràcies al grau de Filologia Catalana. El Dr. Jordi Marrugat ens va explicar a classe que Josep Carner havia fundat els Amics de la Poesia, el 1921 però que a causa de la guerra civil, la postguerra i l’exili, l’activitat de l’entitat va quedar truncada i el projecte va desaparèixer. Per retre’ls homenatge, un grup de poetes l’hem recuperada amb la voluntat d’acabar l’empresa que ells van iniciar. És per això que a l’article 1 dels nostres estatuts fundacionals, acceptats per la Generalitat, ho hem volgut remarcar des del primer moment “L’Associació Societat Literària Amics de la Poesia, coneguda com a Societat Literària Amics de la Poesia, anomenada així històricament des que va ser fundada el febrer de 1921 per Josep Carner, Guerau de Liost, Marià Manent, Carles Soldevila i Ramon Sunyer, es refunda l’any 2025 i regula les seves activitats d’acord amb el que estableix la Llei 4/2008, de 24 d’abril, del llibre tercer del Codi civil de Catalunya, relatiu a les persones jurídiques; la Llei orgànica 1/2002, de 22 de març, reguladora del dret d’associació, i els seus estatuts” ja que, malgrat que hi hagi altres associacions històriques com l’AELC o el Pen Català, que també es remunten a principis del segle XX, ningú encara l’ha recuperada, encara que hi hagi algunes entitats que també portin el nom d’Amics de la Poesia, com els de Calella o els d’Argentona. Nosaltres som els qui ens considerem hereus, i així ho fem constar oficialment. D’entre els nostres projectes, els que destaquem són la creació d’una revista en físic que durà per nom La Pomerola, certàmens de poesia com els Jocs Florals del Barcavà, concursos de poesia oral, seminaris de poesia, presentacions de llibres, o un projecte que encara està a les beceroles, anomenat Poesia al Ferrocarril, per fer amenes les estones que els usuaris de Rodalies passen anant o tornant de la feina. Hem de dir que, recentment, hem aprovat la modificació dels estatuts per canviar, àdhuc, el nom, i escurçar-lo un xic. Ens els ha d’acceptar, com a molt tard el 9 de juliol, la Generalitat. El nou nom, està previst que sigui, oficialment, Associació Literària Amics de la Poesia, i que siguem coneguts com a Amics de la Poesia, que és veritablement com la van anomenar els poetes fundadors.
5.- També ets una persona interessada per Occitània i l’Aran. Estàs estudiant aranès. Per què aquest interès per aquest país veí i germà que és l’occità?
Estic estudiant aranès, per dos motius, principalment. El primer dels quals, perquè és un subdialecte de l’occità, i l’occità és una llengua minoritzada, que ha tingut una història similar a la llengua catalana. L’occità és la llengua bessona del català, i l’aranès és la variant parlada del dialecte gascó a la Val d’Aran, regió pirinenca que pertany a Catalunya. Com és llengua oficial a la nostra nació, el deure de tot català, hauria de ser conèixer-la almenys, tot i que ja seria fantàstic que la sabéssim parlar i l’empréssim a Barcelona i altres llocs de Catalunya, tots els catalanoparlants, en detriment del castellà, que és la llengua que ha subordinat i fins i tot anihilat el català, durant segles, a casa nostra. I el segon, perquè la poesia actual neix gràcies als trobadors, que escrivien en occità. Quan vaig descobrir que l’occità era llengua bessona del català, amb setze o disset anys, és quan vaig decidir que havia d’aprendre-la algun dia. I això és el que estic fent, gràcies als cursos que ofereixen els Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona.
6.- Com veus el futur de la nostra llengua, de la literatura catalana i de la cultura de manera general? Quins són els reptes de la literatura actual segons el teu parer? Què li recomanaries al jovent que no llegeix poesia?
El veig magre, si no ens hi posem les piles. Pel que fa a la literatura catalana, i la cultura de manera general, la literatura està vivint una nova puixança, així com també la cultura, però malgrat això, no és suficient, perquè cada vegada menys, els joves llegeixen i, si a més, parlem de poesia o de teatre, malgrat que gairebé sempre han estat gèneres minoritaris, actualment han entrat en perill d’extinció, sobretot si les grans editorials pensen més a fer diners que a potenciar la literatura en general, i els gèneres minoritaris en particular. Alguns joves en llegeixen, de poesia, però en són pocs en comparació amb els qui llegeixen top ventes i, d’escriure’n, ja ni t’explico. És per això que recomanaria que s’introduís en la poesia a partir del rap, al jovent que no llegeix poesia, perquè és una manera divertida de crear poesia i, al capdavall, el rap no deixa de ser poesia, tal com demostra Pablo Hasél, per exemple, amb els seus dos primers llibres de poesia, el primer dels quals, i amb el què el vaig descobrir, es titula Erosionant murs.
7.- Quins projectes literaris de futur et planteges, Aaron?
M’agradaria continuar fent el programa de ràdio i col·laborant al Diari Més de Tarragona, així com també publicar nous llibres de poesia. En un futur, també m’agradaria, quan tingui més experiència, crear la meva pròpia editorial i obrir una llibreria, però dedicar-me, si no pot ser al 100%, almenys en un 80%, a l’escriptura. I qui sap, però potser, quan tingui un bon nivell d’occità aranès, publicar també algun llibre de poesia d’autoria pròpia en occità aranès. Moltes gràcies novament per l’entrevista!
