Les anomenades fortaleses de la Senescalia de Carcassona és el nom que reberen les antigues fortificacions medievals de l’Aude i l’Arièja. Enguany estan dins del tràmit per a ésser reconegudes com a Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO i acompanyar la Ciutadella de Carcassona, que ja posseeix aquesta denominació des de l’any 1997. Són Las Tors, Aguilar, Montsegur, Pèirapertusa, Puèglaurenç, Queribus i Tèrmes. Algunes d’elles es troben malauradament en estat ruïnós.
El nom turístic de “castells càtars”, molt comercial, no es correspon gaire amb la realitat, perquè si bé són contemporànies de l’època dels Bons Homes i les Bones Dones, els Càtars, dins dels seus recintes convivien en harmonia, tant catòlics com Càtars.
En aquesta aquarel·la cedida per la María de los Llanos Matea podem veure l’estructura de Puèglaurenç i Pèirapertusa. Amb una alçada de sis-cents noranta-set metres, tot dominant la vall del riu Bolsana, el castell de Puèglorenç es troba a la frontera de la comarca de la Fenolheda. La primera menció prové de l’any 958, en una donació al monestir català de Sant Miquel de Cuixà i és nomenada també una església dedicada a Sant Llorenç (d’aquí el nom, “puig de Llorenç”).
Durant la repressió contra els Càtars esdevingué refugi dels perseguits. L’any 1241, el diaca Pèire Paraire i d’altres “perfectes” (mossens) càtars es refugiaren. Malgrat que no caigué mai ens mans dels croats, l’any 1250 caigué ens mans de la monarquia francesa, i amb el tractat de Corbeil de 1258, que delimitava les fronteres entre França i la Corona d’Aragó esdevingué una fortificació de gran importància per la seva proximitat amb la frontera. Però amb el Tractat dels Pirineus (1659), la frontera reculà vers el sud, perdé aquest paper i començà la seva decadència.
Una llegenda explica que la Dama Blanca, l’esperit d’una neta del rei Felip IV de França, passeja les nits boiroses pel camí de ronda dels seus antics merlets.
El Castell de Pèirapertusa (traduïble per “pedra retallada”) es troba a la serralada de les Corberes, a una alçada de vuit-cents metres. La primera menció a la fortificació és de l’any 1050, om és assignat al Comtat de Besalú. Posteriorment fou propietat del Priorat de Serrabona i del Comtat de Barcelona.
Durant la Croada contra els Càtars, el seu senyor, Guilhèm es negà a la rendició, però després de la caiguda de Carcassona, es veié obligat a la capitulació. L’any 1240 esdevingué propietat reial i el rei Lluís XI inicià una sèrie de reformes defensives. Com l’anterior castell, també aconseguí una gran importància després del Tractat de Corbeil, però amb el dels Pirineus inicià el seu declivi.
