Durant els dies 26, 27 i 28 de Setembre s’ha celebrat a la vila de Camprodon (Ripollès) a l’Espai Cultural Cal Marquès el XIVè Col·loqui Internacional d’Estudis Transpirinencs, dedicat en aquesta ocasió als sistemes de producció i de distribució als Pirineus. Organitzat per l’Institut Ramon Muntaner, la Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana, la Societat Andorrana de Ciències, l’Institut d’Estudis Comarcals de l’Alt Urgell, el Centre d’Estudis Ribagorçans, el Centre d’Estudis Comarcals del Ripollès, entre d’altres i amb el suport de diverses Administracions Públiques (la Generalitat de Catalunya, l’Ajuntament de Camprodon, la Diputació de Girona, el Consell Comarcal del Ripollès…). Amb una gran qualitat en les comunicacions i les conferències, dividides en dos àmbits en funció de l’època històrica, fins al segle XIX i en època contemporània.
Les jornades foren acompanyades de la projecció del documental “Transhumància. El camí de l’herba eterna” dirigit per en Pau Barrull de la Universitat de Lleida i una passejada per visitar el patrimoni cultural i industrial de la vila de Camprodon.
Impossible poder mencionar totes les aportacions en un article. Aquí un n’oferim una mostra, però amb una premissa. Devem abandonar la idea d’uns Pirineus endarrerits econòmicament i desconnectats de la resta del territori. Més aviat tot el contrari, en època medieval trobem una protoindústria amb els sectors ramader i del ferro i ramader principalment (però no exclusivament), que seran la base d’una futura industrialització, i una difusió dels productes molt més enllà de la serralada.
L’Alan Ward, de la Societat Andorrana de Ciències, explicà la recerca de molins fariners i altres instal·lacions protoindustrials a Andorra i en altres contrades pirinenques, tot rebatent la idea de la desconnexió de la serralada pirinenca del procés de romanització que vivia la Península Ibèrica i la Gàl·lia, atesa la seva allunyada situació geogràfica. L’existència de colònies romanes com Lugdunum Convenarum (l’actual Sant Bertran de Comenge a Occitània) o Iulia Lybica (l’actual Llívia a la Cerdanya) demostren la presència romana a la serralada. Aquest estudi afirma que, amb l’existència documentada d’aquests molins fariners i d’altres instal·lacions, l’economia pirinenca estava connectada amb la resta del món romà.
José Antonio Tajadura de l’Institut d’Estudis Comarcals de l’Alt Urgell, ens demostrà com l’existència de fortaleses i castells al comtat d’Urgell durant els segles IX i XII manté una correlació amb les rutes comercials terrestres del territori. Aquestes fortificacions també eren emprades per a defensar aquestes vies comercials que eren bàsiques per a l’articulació del comtat urgellenc.
En Pere Badia de la Universitat de Barcelona ha analitzat en el seu estudi el cas específic de la botiga metal·lúrgica d’en Bernat Joncar, fabricant de coltells de la ciutat de Vic, entre els anys 1403 i 1415. El material emprat per a la fabricació de coltells, el ferro, provenia de la Cerdanya, i aquesta circumstància ens demostra la importància del ferro pirinenc, no només dins de la mateixa protoindústria pirinenca, sinó també com a producte de comerç amb altres contrades llunyanes. L’estudi d’en Pere Badia mostra tota l’estructura del negoci d’en Bernat Joncar (socis, rutes, clients, proveïdors) i la interessant dada sobre qui gestionava l’empresa: la seva pròpia dona na Francesca, qui havia estat al servei de la reina Violant de Bar.
En Josep Maria Colomer del Centre d’Estudis Comarcals del Ripollès exposà el canvis al llarg de la història de la producció i la distribució del ferro a les fargues de la comarca del Ripollès. L’aparició de la coneguda farga catalana, a partir del segle IX, incrementà la producció, però també el radi de la venda del producte per a negocis metal·lúrgics catalans, espanyols i fins i tot, americans.
L’Antoni Llagostera, també del Centre d’Estudis Comarcals del Ripollès, demostrà la importància del sector ramader i la transhumància en la creació d’unes estructures protoindustrials basades en productes per a les necessitats tèxtils, com ara el cuir o la llana.
En Carles Barrull del Centre d’Estudis Ribagorçans explicà la gran incidència dels monestirs dels Pallars i al voltant de la Noguera Ribagorçana en crear xarxes de producció i des distribució, en àmbits tan diversos com ara la ramaderia al monestir d’Alaó, la sal a Gerri i Lavaix, les relacions econòmiques de les canòniques de Santa Maria de Mur i de Sant Pere d’Àger… tot configurant dins del territori pallarès i ribagorçà una estructura econòmica durant segles.
En Bruno Evans de la Universitat de Tolosa II – Joan Jaurès desenvolupà el cas específic de l’atzabeja. Un producte extret dels occitans Quercorbès (Aude) i del País d’Òlmes (Arièja), molt preuat pel seu caràcter simbòlic religiós, i emprat en peces religioses com les figuretes de Sant Jaume, al llarg del camí de pelegrinatge vers Santiago de Compostel·la, però també en la roba de les classes dirigents perquè atorgava el seu color negre lluent majestuositat i elegància. Un altre exemple de connexió comercial dels Pirineus, que enllaçaven les llunyanes terres occitanes del País d’Òlmes i el Quercorbès amb el Camí de Sant Jaume. La construcció al territori occità dels molins d’atzabeja coincidí amb el declivi de la transformació manual de l’atzabeja.
L’Alexandra Capdevila de la Universitat Oberta de Catalunya i de l’Ateneu Universitari Sant Pacià ha realitzat grans estudis de qualitat sobre la immigració occitana al Principat de Catalunya durant els segles XVI i XVII, tot investigant en arxius i altres fons documentals. En aquesta comunicació s’ha centrat en la presència de mestres de cases i picapedrers en les construccions de noves esglésies a Catalunya i en les reformes de les existents, provinents sobretot de l’Auvèrnia i del Llemosinat. Alguns d’aquests immigrants occitans posseïen experiència en l’àmbit de la construcció, i treballaren en aquestes obres arquitectòniques.
L’Albert Serramontmany del Centre d’Estudis Comarcals del Pla de l’Estany i de l’Associació d’Història Rural de les Comarques Gironines demostrà la importància de la ramaderia ovina a la Vall de Ribes, tot encetant la seva investigació amb els negocis de la família Casabona com a exemple paradigmàtic, però que posteriorment aquest negoci ramader possibilità la circulació d’altres productes com els cereals, les espècies o el tabac, i tot estenent la xarxa comercial per bona part del territori català, i fins i tot a la comarca occitana veïna de la Fenolleda, on al municipi de Montalban del Castèlh hi ha comptabilitzades cinc vendes en el termini de cinc mesos. També eren importades peces de roba de qualitat des de Tolosa de Llenguadoc.
En Jaume Perarnau, Doctor en Història de la Tècnic i Conservador del Museu Nacional de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya, exposà com tota l’activitat manufacturera i protoindustrial de les comarques pirinenques fou el punt de sortida de la posterior industrialització del país, tot rebatent la falsa imatge d’uns Pirineus endarrerits i desconnectats econòmicament de la resta del país.
En Lluís Obiols de l’Institut d’Estudis Comarcals de l’Alt Urgell ha estudiat una de les fargues més desconegudes dels Pirineus, a Noves de Segre. Arran de les explicacions del funcionari i escriptor de viatges Francisco de Zamora, començà una recerca fins a trobar evidències d’una farga molt important al segle XVIII, però de la qual només es conserva un edifici auxiliar. L’estudi mostra la gestió i les relacions comercials (clients i proveïdors) d’aquesta farga de l’Alt Urgell.
Dins de les comunicacions – pòster, assenyalem “La sidra al Pirineu Català. Ribagorça / Pallars / Val d’Aran” d’en Ricard Oliva del Centre d’Estudis Ribagorçans, sobre la utilització de les pomes en la producció de sidra. A l’Aran per al consum domèstic a Les i Bossòst (on hi hagueren tres premses) i Escunhau i Betrèn.
Una de les principals conferències fou impartida per en Jacinto Bonales de l’Arxiu Comarcal del Pallars Jussà, que mostrà l’evolució de les fires de bestiar al llarg de la història. Com el mateix ponent recordà, “no hi ha dues fires iguals, ni en l’espai ni el temps”. I les fires de bestiar (i d’altres productes) patiren canvis per adaptar-se als canvis dins dels mitjans de transport i als esdeveniments històrics (sobretot conflictes bèl·lics i les seves conseqüències com el canvi fronterer pel Tractat dels Pirineus). Tot analitzant la Fira de Salàs de Pallars i en referència a les terres occitanes, explicà la importància d’algunes fires d’Auvèrnia i el Bearn, o concretament en viles com ara Mauvesin (Gèrs), Montrejau (Nauta Garona) o Albi (Tarn) o l’aranesa Vielha en la redistribució d’importacions de bestiar.
Aquesta trobada demostra una altra vegada més la gran qualitat de la recerca a Catalunya, per part dels nostres investigadors i de les entitats i centres d’estudi.
