El passat mes de Desembre se celebrà una interessant activitat terapèutica immersiva a Torregrossa (comarca del Pla d’Urgell), amb el suggerent nom d'”ASSAONAR” sobre la relació que mantenim amb la nostra llengua, sobretot en persones que tenim com a llengua principal una de les catalogades com a “minoritàries”. Entre els participants n’hi hagué d’occitans i de catalans. En parlem amb la seva impulsora, l’activista i revitalitzadora de llengües minoritzades, la filòloga Mariona Miret.
CIRCUITOC.- De quines llengües provenien els participants? Heu tingut una mostra diversa i representativa del món lingüístic romànic?
MARIONA MIRET.- A Torregrossa, Lleida (Catalunya), del 18 al 21 de desembre al Retir lingüístic “Assaonar” hi van fer cap activistes de totes aquestes llengües i terres: Sardenya, Occitània, terres francoprovençals, Galícia, Catalunya (de Barcelona, i del Ripollès) i el Sud del País Valencià. Teníem cinc llengües diferents en total, i la meitat dels participants eren de fora dels Països Catalans.
Això és molt positiu per crear un mosaic de la diversitat romànica. Tot i així, el món lingüístic romànic és molt gran! Ens hi faltaven moltes llengües. Esperem que s’animin a venir a les properes edicions gent de llengües com l’asturià, l’estremeñu, el cors, el sicilià o el friülà, per exemple.
C.- Quines activitats heu desenvolupat?
M.M.- Crec que no hi ha espai suficient per explicar totes les coses que vam fer! Ja que són moltes. Te’n comentaré una mostra. Vam obrir i tancar el retir amb una dinàmica molt simple per connectar amb els objectes simbòlics que portava cadascú per a l’altar i que ens permeten connectar amb la ritualitat del retir, i un cercle d’escolta.
Vam fer dues excursions a la natura, als matins, una al Parc de la Banqueta de Juneda, enmig de l’espessa boira que caracteritza Ponent (molt màgic i misteriós) i una altra a l’Estany d’Ivars i Vila-sana. El fred no va ser un obstacle per connectar amb la natura i amb el patrimoni més nostrat. Als participants els va agradar molt.
Quant a les dinàmiques, vam combinar activitats de reflexió sobre aspectes personals i col·lectius, amb dinàmiques d’artteràpia, per connectar amb nosaltres mateixos des de la introspecció i la creativitat, i dinàmiques per despertar el cos, a través del moviment i la dansa-teatre.
A la dinàmica “Allò que s’apropa · una trobada amb cura” vam teatralitzar diferents rols en un treball per parelles amb l’Abel Aranda. A través dels nostres cossos i de l’apropament cap a l’altra persona en l’espai vam jugar a ser un parlant de llengua minoritària i “l’oponent” (o que percebem com a tal), a ser nosaltres mateixos i un “aliat”, i així passant per diferents rols. La lentitud del procés ens va permetre experimentar diferents estats emocionals, i en temps real anar decidint com –i si– volíem fer l’apropament. Un treball molt ric.
El dia següent, a l’activitat “Amb els mans dins el temps” vam desplegar l’artteràpia tot combinant una primera part meditativa de modelatge de la nostra vida-figura de plastilina amb les mans mentre teníem els ulls tancats –individualment–, amb una segona part en què vam crear una línia del temps compartida amb cinta adhesiva al terra de la sala, en la qual vam col·locar esdeveniments importants per a la comunitat lingüística de cadascú, i després la vam recórrer físicament i vam posar en comú diversos aspectes i reflexions a través de la paraula per integrar l’experiència.
A la meua newsletter (us hi podeu subscriure aquí) parlaré d’altres dinàmiques que vam fer com la de “Màscares” i “L’arbre de la nostra iniciativa lingüística”.
Una de les activitats més relaxants va ser el concert de bols tibetans que va oferir l’Abel Aranda una vesprada: imagina’t els participants estiradets a la sala, cadascú a la seua estoreta de ioga, tapats amb mantetes i a les fosques, amb l’única llum de les espelmes, i el so restauratiu i embolcallador dels bols, de diferents notes, que ens anaven ressonant per tot el cos i desbloquejant, a cada instant, un nivell de relaxació més profunda. Crec que més d’un es va adormir!
Les dinàmiques de moviment van ser presents cada dia: abans d’entrar a les activitats del programa, entremig, i després. En vam fer de molt divertides com la “guerra de peus”, arrossegant-nos per terra amb el cul, la dels “4 elements” emulant l’aire, la terra, l’aigua i el foc amb el nostre cos, i la “d’arrelament”, en la qual vam buscar l’activació de tota la superfície de la planta del peu, trepitjar al ritme de la música i reforçar els nostres límits per dir “no”. També vam jugar al “pilla-pilla” versió 2.0. amb pinces de la roba, i vam buscar estrelles de feltre amagades per la casa de retirs com a repte col·lectiu.
I sens dubte vam ballar… deixar el cos que es mogui lliure amb la música per anar aterrant a la sala, per buscar diferents graus d’obertura i de sensacions, i per connectar amb els altres. Hi va haver temps per a tot això i jugar i moure’s va cohesionar molt el grup d’Assaonar. Ens mereixem recordar als nostres cossos que estan vius i no només fer anar el cap!
C.- Quines observacions fas del procés terapèutic de les persones? Quins resultats positius han rebut els participants en la seva relació amb la llengua?
M.M.- Una cosa que es veu molt al retir és que l’experiència de tenir una llengua minoritzada marca molt, cala molt. És una part important de la vida de les persones que venen. No és només una identitat cultural; sovint és molt més. També es veu que cadascú viu el fet lingüístic i el “dol de llengua” de maneres molt diferents: hi ha persones que ho expressen molt, ho externalitzen més i es mostren més emocionals i d’altres que ho porten més endins; algunes ho canalitzen cap a l’activisme i altres fan una lluita més silenciosa o reflexiva. En tot cas, el que apareix sovint és que patir per la llengua és una vivència difícil, però més difícil és encara patir sols, sentir que ets l’únic que pateix per això al teu entorn. Per això, trobar un espai on altres persones entenen aquesta experiència sol generar molt alleujament.
També passa que moltes de les persones que hi arriben estan acostumades a sostenir la lluita als seus territoris, són conscients que estan dolgudes sobre la minorització de la seua llengua, i són les persones que més agraeixen aquest espai. Aquí poden baixar una mica aquest paper: poden permetre’s estar més passives perquè aquí no han de lluitar, no han de ser exemples de res, poden deixar anar el rol de ser l’activista modèlic; poden escoltar, observar com altres viuen la seva relació amb la llengua i, simplement, estar-hi.
En aquest context també es recupera una cosa que sovint tenim oblidada: una dimensió més generativa i comunitària de la cultura. La cultura, al cap i a la fi, és una manera de fer perdurar el que hem viscut junts, i això pot passar amb coses súper simples i petites: al cap d’uns dies ja havia aparegut una petita cançó compartida que vam acabar cantant en una jam improvisada. També és un espai on les persones poden expressar emocions difícils —fins i tot el rebuig puntual cap a la llengua majoritària— sense ser jutjades, entès com una part possible del procés emocional.
Crec que també valdria la pena recuperar algunes de les opinions dels participants pel que fa a la valoració del retir: algunes persones expliquen que els moments més significatius del retir tenen a veure amb parar i mirar cap endins. Una participant ho descrivia així: “agraeixo que m’hagi ajudat a veure coses que jo no soc capaç de veure en el meu quotidià. També que m’hagi fet parar i reflexionar, treure el pilot automàtic i veure què hi ha, què hi tinc, què soc, què vull… Malauradament no és habitual dedicar quatre dies sencers a veure qui soc i com estic”.
També apareix molt la idea que la cura no ve només de les activitats formals, sinó del conjunt de l’experiència: les converses, els cercles de paraula, els espais compartits o petits gestos que fan sentir reconegut. Un participant explicava que “em vaig sentir cuidat només arribar, de veure els cartellets de benvinguda en les nostres llengües”, i també a través del menjar, dels cercles de paraula i dels espais d’escolta. En aquest sentit, interpreto que l’espai que es crea és un lloc on persones de realitats lingüístiques diferents poden reconèixer-se mútuament i posar paraules —o simplement compartir— experiències que sovint han viscut de manera bastant solitària.
C-. Quina valoració fas de la trobada tu mateixa?
M.M.- Del retir valoro moltes coses com a positives: de l’esfera de l’organització, molt aprenentatge de la meua part. Em sap greu que el format atregui poca gent i aquesta és una part que treballo per millorar, però soc conscient que no depèn de mi del tot, ja que la quantitat d’assistents és una cosa influenciada per molts factors. Estic contenta perquè per mi, donant, facilitant, també rebo, i més enllà del valor que té per als participants, a mi m’omple com no ho fa cap altra cosa a la vida. No us puc explicar com se sent veure un somni, una visió que mesos enrere era només una imaginació, complert, fet realitat. I el repte de facilitar grups m’energitza: veure’m en directe guiant, intervenint, posant-me en joc, és una cosa en què abans estava verda i ara començo a guanyar experiència.
Quant a l’impacte, diria que el més important per mi és percebre que l’experiència ha estat positiva per a mi i per als altres. Considero que és necessari veure a cada persona com el tot que és, no només com a parlant de ‘x’ llengua, d’un gènere concret, edat, feina o hobbies. I conviure durant gairebé 4 dies va permetre que diferents parts del caràcter i del bagatge de cada persona emergissin i va ser un encert. Ens vam mostrar els uns als altres, més enllà de la màscara que portem en societat, ens vam mirar i ens vam compartir, ens vam treure capes del cansament que és no poder mostrar algunes parts de tu a tothom -i els apassionats de llengua cuidem molt bé aquesta part de nosaltres, la que cuida la llengua perquè ens importa: sabem que no pot emergir sempre, o no sense proteccions i reticències, perquè pot rebre discriminacions.
En societat tenim ritmes que ens fan sentir que no hi ha temps per a aquest tipus de contacte: un compartir més distès, més pausat, receptiu a les complexitats i a les contradiccions, que no vol jutjar o canviar res. Allà hi va haver temps. Si volem, ens podem demostrar que hi ha temps.
I les nostres parts més tovetes necessiten aquest temps per emergir. Em sento privilegiada de presenciar aquesta diversitat que porta cadascú a dins. Cada persona és un univers. Crec que hem d’oferir oportunitats a les persones per experimentar aquesta immensitat, per sentir que hi ha temps per mostrar-la i que els altres estem interessats en ella. Que volem veure sota la superfície de la persona.
Poso molt èmfasi aquí perquè crec que lo revolucionari de qualsevol iniciativa no és el què, sinó el com. Busquem crear les condicions perquè la integritat de la persona es desplegui, i després quina vivència interior té cada persona del retir ja és molt personal, i aquí no hi entrem. És com les entranyes del retir això, com l’arquitectura que sosté els teatres mentre a l’escenari hi passen coses. És el que més em va agradar. Espero seguir-ho oferint perquè és restauratiu per al sistema nerviós, ens mereixem sentir-nos així a tots els llocs on anem i avui en dia malauradament no és així.
C.- I tu mateixa, ha canviat també la teva percepció del fet lingüístic?
M.M.- He après a jutjar menys les persones que tenen una vivència lingüística diferent de la meua, a respectar tots els tons de dolor, d’amor i d’emocions lingüístiques, que són igual de vàlides de la meua. No cal ser intens per viure la llengua de manera bonica. Jo ho he viscut molt intensament durant molt temps i m’ha afectat d’una manera exagerada, i ho he amagat més que ho he mostrat. M’agrada constatar que no tothom pateix igual, ni s’expressa igual, ni ho exterioritza igual, i tot està bé.
C.- Alguna experiència et va colpir especialment?
M.M.- M’he adonat que la vivència d’algunes persones del lideratge lingüístic pot ser una vivència molt forta, que crea molta disrupció però també una vida d’heroisme que té molt sentit per al camí de vida d’algunes persones. No el poden abandonar simplement, un cop hi entren el volen seguir fins al final. La coherència d’algunes persones i activistes de llengua em posa els pèls de gallina. Són molt valents. Jo no sé si podria. I em colpeix que se sentin tan sols.
Em va colpir especialment la vivència d’una noia sarda del present del seu activisme. Com més conscient ets, més sola et trobes -explicava- i menys persones trobes amb qui compartir que siguin conscients com tu, que liderin el canvi com tu. I aquesta solitud rosega i crema, a vegades sense adonar-te. M’ha colpit adonar-me d’aquesta solitud –sovint no triada- de les ànimes que encaren la lluita per la justícia social per a la seua nació/territori com un camí de vida. No busquen reconeixement, ni mèrits: només saben que no poden no fer el que estan fent. Em commou profundament i m’inspira, perquè m’agrada envoltar-me de gent que lluita en entorns i espais (i intensitats) en els quals jo no puc lluitar. M’agradaria que tothom conegués aquestes persones i hi empatitzés. No només existeixen als llibres. Són herois i estan vius, i sense fer soroll obren camí per a tots nosaltres. És una vivència molt forta.
C.- Per a quan el proper?
M.M.- El proper retir està previst per al 2-4 juliol de 2026 i ben aviat n’anunciarem el tema i el contingut. Inaugurem una nova etapa en què el retir, que seguirà sent un cop a l’any, ja no serà a l’hivern, sinó que ara toca l’estiu! On cada cuca viu. Això influenciarà molt l’energia de l’experiència sencera. Us hi esperem!
També volem fer activitats d’un dia sencer a l’abril i al maig, de l’estil dels retirs, però sense quedar-se a dormir. Per atansar l’experiència a més gent, i mantenir la qualitat d’intimitat que es genera quan estem diverses hores junts. Estigueu pendents de les xarxes socials i dels nous Canals de Whatsapp i Telegram que crearem, ho anirem penjant. Trobes tota la info a https://linktr.ee/retirsdellengues.
Moltes gràcies per aquesta entrevista tan maca i per donar-me l’oportunitat de poder explicar coses més profundes dels retirs.
