La llengua occitana és la pròpia d’Occitània, però malauradament no ocupa la posició que realment mereix, amb un percentatge reduït de la població que continua utilitzant-la, i una presència social també molt reduïda.
És una llengua de la família de les llengües romàniques, formada al voltant de l’inici del segon mil·lenni, molt semblant al català. Al començament, durant l’Edat Mitjana, era gairebé impossible distingir ambdues llengües. La llengua occitana fou el principal nexe d’unió de les terres d’Occitània, les terres de la llengua d’òc, com a distinció de les terres de la llengua d’oïl (el francès).
Malgrat la gran extensió del seu territori, només gaudeix d’oficialitat a Catalunya (des de l’any 2006) compartida amb el català i el castellà. A les valls del Piemont i a Mònaco és una llengua considerada com a patrimoni lingüístic per protegir (però sense oficialitat) i als departaments francesos no gaudeix de cap mena d’oficialitat.
